Recentment, els representants més importants d’Alhora -l’emergent partit polític de Jordi Graupera i Clara Ponsatí- anunciaven a les seves xarxes socials un pla de xoc per preservar la llengua.
No és pas estrany: fa més de 20 anys que el català pateix un greu retrocés. De fet, segons el mateix partit, només el 15% dels centres escolars eduquen plenament en català; el 17% si parlem d’instituts.
La preservació del català és una qüestió recurrent a les xarxes. Prova d’això és la viralització que ha patit el debat, sempre preparat per l’esclat. La discussió dorm com un volcà a la vora d’una altra ben coneguda; aquella que de Pasqua a Sant Joan trobem a Twitter (ara X) i no podem evitar de posar-nos-hi: allò de què considerem cultura catalana. Mateix escenari.
Sovint, la cultura és relegada a un segon pla en l’àmbit polític, malgrat les freqüents referències dels nostres representants. Recordem l’anècdota del ‘Fer cultura’ de Laura Borràs, eslògan sense cap ni peus. En aquest cas, el seu oblit pot ser el millor destí possible.
Òbviament, els debats de la cultura i la llengua són gairebé la mateixa cosa, però no l’objecte a què fan referència. La cultura és tot allò que forma part de la dimensió humana d’un poble: el pensament social, el coneixement, el conjunt de relacions existents entre les persones i els mitjans per a comunicar-se (el català és aquí). I si provar de salvar la llengua aixeca aquestes passions i suspicàcies, parlar de preservar la cultura hauria de tenir un pitjor resultat.
Però jo diria que, precisament, la qüestió és aquesta: com salvem la llengua sense salvar la cultura? I si salvem la cultura, salvarem la llengua també? Diguem-ho a la inversa: el català no sobreviurà sense el poble que el parla, i el poble que el parla no podrà prosperar si no té una base cultural que el nodreixi.
A Catalunya, la manca de líders culturals conscients d’aquesta realitat és preocupant. Hi ha defensors de la llengua, és cert, però quan es tracta de cultura, molts es perden en una autoreferencialitat narcisista, llançant-se a la recerca d’un jo interior que és capaç de fer el paper de figurant a 10 llibres, 100 cançons i un llargmetratge. I en acabar la seva obra, resten sanats del mal que els sacsejava i preparats per a aixecar-te la camisa passat un temps prudencial.
Si ho penses detingudament, els de l’art pictòric comencen la seva carrera pintant un parell de fruites i una ampolla de vi i, qui sap, potser ho continuen fent tota la vida. Però la resta comença pintant el jo, i després d’uns anys continua amb el jo, per finalitzar, no fos cas, amb el jo també. Passa, amb molta facilitat, en les disciplines més consumides pel poble: els llibres i la música.
Podem intentar revertir la tendència de la llengua, i fins i tot aconseguir alguns èxits, si tenim la realitat i el talent de la nostra banda. Però, a la llarga, incrementar el nombre de parlants de català no garantirà que alguns triïn la consciència de ser, de debò, poble. Es tracta de qualitat, no només de quantitat.
Abordar la crisi del català requereix una acció conjunta que vagi més enllà de la simple preservació lingüística. Partint d’aquí, és comprensible que molts prefereixin debatre amb passió sobre la situació de la llengua, però amb la cultura no gosin.
Allò que em sobtarà més, sens dubte, serà el moment en el qual tot d’una ja no tornem a escriure sobre el no-res. I què en farem, aleshores, de tota aquesta parafernàlia dramatiquíssima i colpidora que tenim muntada?
Navego per internet i veig que han publicat l’enèsim poemari al voltant de la idea del no-res. M’envaeix el tedi. Fa any i mig que varen publicar La gran nàusea, del Xavier Mas Craviotto, i amb ell acaba la tendència literària de l’ensorrament del món. En aquest cas, a més, perquè el no-res es presenta com una funció malaltissa del cos, l’últim bastió, aquest que ens queda sempre, l’àmbit darrer.
I se’m fa estrany, entre d’altres motius, perquè penso que, quan deixin de publicar aquestes coses i en publiquin d’altres, no sé com s’ho faran per a justificar el pas del no-res a la plenitud. O si ho faran els mateixos autors que fins ara escriuen sobre una de les dues.
Perquè publicar literatura també -i sobretot- és pensar en això mateix. Les històries ben trenades, únicament així, que compleixen amb el manual d’escriptura contemporània, no són suficients. Com a editor necessites ubicar aquestes històries no només en el present sinó també en el futur, així com també als seus autors, si pretens treballar amb ells i no solament pagar-lis puntualment un ISBN. I per això has d’exigir-los més riquesa, unicitat, art.
Ja sé que la indústria cultural -i tot- va d’això: de transaccions, de focs artificials. Però la pregunta és: com integraràs aquests autors, tan adaptats com sembla a les tendències actuals, tan mancats de dinamisme, quan es tornin uns inadaptats? Tu, com a editor, subjecte a la demanda del mercat, te’n buscaràs uns altres i seràs com Esquerra Republicana, que mai varen explicar per què van canviar el seu propi relat, ni si era possible de fer-ho, o si n’existien les bases.
Enllaço també amb una segona idea expressada per altres escriptors a les xarxes socials: Catalunya mata els autors, constantment, des d’una banda o altra. La cultura s’organitza en bombolles, que no pararan de petar. Serem un anunci de Freixenet, tard o d’hora, i el no-res que no hi serà.
Disponemos de una batería de autores que son incapaces de dramatizar la realidad (crear una historia que imite la acción real y que por sí sola integre todos los elementos que queremos contar) y que a lo único que aspiran es a nombrarla explícitamente, preparándose tal o cual párrafo para hacer un comentario ocurrente sobre la porción del mundo que en ese momento le dé más rabia.
La moneda ha caído del lado de la mera comunicación, sin literatura que valga, sólo impacto. Y es tan insoportable la levedad del canon que los productos comunicativos de nuestra época son tan perfectos y funcionales que tampoco cabe decir mucho de ellos. Es como que la crítica debería quedar relegada al gusto personal y a la tarea descriptiva, que es, básicamente y como ya he dicho, lo mismo que hacen las obras reseñadas: ser explícitas, no dejar lugar a la literatura. O sea, un pez que se muerde la cola; el mismo resultado desde todos los ángulos.
Si vamos al detalle, leer “Els angles morts” es como entrar en una versión de Twitter edulcorada con un estilo narrativo más o menos bien: una habitación embutida de personas, una especie de R1 en horas no puntas, cuyas bocas castañean incesantemente comunicando cosas al azar y con la intención de provocar que nos identifiquemos con ellas, y nosotros, reporteros que asistimos al dicho teatro macabro completamente abducidos por él, informamos: ¡Qué interesante! ¡Qué experiencia!
Y es que, ¿a qué viene este interés repentino por las voces que nunca llegarán a escucharse? ¿Es sólo por la necesidad del autor de imprimirse en ellas, o es por seguir estirando esa ficción que dice que el mundo lo mueven las historias? La verdad es que vivimos en la época de unas cosas y otras, pero en mayor medida, lo que esta novela consigue es inducir al lector a identificarse con alguno de sus poco variados personajes (alguno habrá que coincida con nosotros) y ello le produzca la ilusión de estar conociéndose a sí mismo y al mundo del cual es protagonista. ¿Quién podría esperarse, en tal sentido, que “Dónde estás, mundo bello” y la novela de Bagunyà eran en realidad hermanas gemelas separadas al nacer?
Por ello, no dejo de pensar en ese amor que le tiene el panorama literario catalán a Bertolt Brecht; un amor injustificadísimo, puesto que, por un lado, no somos capaces ya de reproducir con éxito la dramática aristotélica tan repudiada por él, y al mismo tiempo, tampoco atinamos con la dramática no-aristotélica, dado que ponemos todo nuestro esfuerzo en la sobreproducción emocional, es decir, tenemos todas las papeletas para provocar una crisis como la del ladrillo en 2009, pero esta vez el ladrillo serán las emociones.
En fin, hace no mucho tiempo, mientras navegaba por internet, me topé con un anuncio de la plataforma Instagram en el que animaban al público a participar en ella y a descubrir el mundo desde todos los ángulos. “Yo sólo veo uno”, pensé. Podríamos retitular esta obra llamándola «Bagunyà», «Dónde estáis, mundos bellos», o algo así parecido.
Sí, és evident que necessitem programes d’art a les televisions catalanes. Programes que parlin del concepte, que hi discuteixin profundament i lluny dels tòpics, que no siguin la plataforma de ningú i que critiquin. Però això no passarà perquè les televisions d’ara estan centrades en entretenir (és a dir, xuclar les emocions de l’espectador tal i com passa en qualsevol altre mitjà tecnològic de comunicació immediata, fins i tot en l’art mateix).
I com que això és així, la meva intenció no era parlar de programes audiovisuals sinó de manifests, decàlegs, declaracions de principis, objectius, proclames, reivindicacions i futur. Volia parlar, sobretot, dels motius que m’estan portant a treballar de valent per a posar les bases d’un moviment de nova creació als Països Catalans i de per què un programa ha de ser la infraestructura fonamental per a articular-lo.
La successió d’arguments és més o menys la següent: l’art és en crisi a tot el món (parlarem d’això en un altre moment) però aquesta crisi es formalitza a terres catalanes com la clau de volta. Tenim l’oportunitat, des d’aquí, com una llotja de privilegiats, de desenvolupar un art diferent, un art disposat a fusionar-se amb els interessos més elementals dels pobles catalans i a produir obres que aspirin a elevar la consciència general. Donades les nostres circumstàncies, és en aquest camí on trobarem coses que mai no hem vist, com ara el poder de canviar el futur de l’art, de combatre la cultura i l’administració de l’imperialisme amb tot d’obres genuïnes, actuals i lligades a nosaltres (res de generacions Z, Boomer, etcètera) i de reprendre la reconstrucció nacional i la preparació cultural per a l’autodeterminació.
Aquestes idees, que per a portar-les a terme cal defugir del caràcter individualitzant i auto-terapèutic de l’artista català intermedi (és a dir, cal que es faci moviment) requereixen d’un programa sòlid, planificat, totèmic, que marqui els objectius a aconseguir, la profunditat a transformar i les passes per a que els artistes puguin començar a produir sota d’altres contextos i formats sistemàticament però també per a que el poble en general pugui assistir d’aquesta iniciativa amb entusiasme i energia. Aquest programa haurà d’estar diferenciat d’altres amb proclames més immediates per a no lligar-se de peus i mans amb l’estat actual de l’art i la cultura, la qual cosa permetrà també un tipus nou d’unitat entre tots els elements que hi participin (fora cànons que han estat marcant fins ara les diferents associacions d’artistes, el que es coneix com capelletes) i enviarà als marges totes les dinàmiques d’escarafalls, trifulgues personals, espontaneïsme i pornografia d’idees que regnen ara en la discussió artística i cultural.
Naturalment, tot això no serà pas fàcil i requerirà d’esforços que no tenen en compte situacions vitals. A banda d’admetre això mateix, anem-nos trobant, doncs, en aquesta tasca, i la propera vegada que ens veiem haurem avançat una mica la feina.
Tots coneixem d’alguna manera la influència de les avantguardes dins la cultura catalana gràcies al nom de Joan Salvat-Papasseit. La seva figura és essencial per a entendre el desenvolupament llampegant entre el futurisme i el surrealisme a Catalunya, concentrat en forma i contingut al poema «Romàntica» (Óssa Menor, 1925). En aquesta petita peça trobarem una combinació lluminosa entre futurisme, cubisme i surrealisme materialitzada en una lluna que borda com un gos.
Però la singularitat catalana respecte de l’art revolucionari de principis del s. XX recaurà en què, part del Noucentisme, com a moviment político-cultural representatiu dels interessos de la burgesia ascendent, no escatimarà recursos en la promoció de l’avantguarda (reacció violenta contra formes i continguts), en un procés mental tan voluble i blitz com el que portà a Macià a l’alçament en armes. El mateix nom de Josep Vicenç Foix, prou conegut per tots com un personatge freqüent d’ambients noucentistes, s’embarcarà en la definició de continguts propis i originals propers al surrealisme sens arribar mai a declarar-se adepte al moviment.
Aquesta roda històrica cessarà el gir tot just abans que la burgesia catalana comenci l’última fase de la formació nacional d’un poble: l’Estat propi. De fet, l’estratègia virarà cap el reformisme i el pactisme respecte a la burgesia democràtica espanyola, amb qui provarà de portar a terme la reforma democràtica i el repartiment de terres.
Tot i així, les idees d’avantguarda mai no seran esborrades del pensament col·lectiu. I és que la dèbil confecció interna de la burgesia catalana, encara en ple procés de desenvolupament modern, dificultarà la unitat d’acció ideològica i provocarà que alguns dels seus elements oscil·lants vagin prenent contacte amb les polítiques revolucionàries de l’època, pensant més en les necessitats factuals de la nació que en les de la formació de la consciència nacional.
El moviment surrealista internacional seguiria les mateixes passes i acabaria adscrivint- se a la política revolucionària dels treballadors, així com també molts d’altres personatges de la literatura internacional, els quals varen organitzar-se al Congrés d’Escriptors Antifeixistes. Aquest surrealisme, que havia viscut un ràpid apogeu servint com a eina quasi militar per a la reconstrucció romàntica del pensament europeu, començaria a morir a partir d’ara, segons alguns acadèmics.
Però el surrealisme no mor, només es disgrega
Tot i que l’any 1969 Jean Schuster enuncià la seva dissolució, el surrealisme estava destinat a viure, no només perquè molts dels artistes de l’època hi seguien adscrits espiritualment, sinó perquè les forces internes que anys enrere donaren vida a aquesta tendència artística estaven sent desenvolupades encara ara amb intensitat, saturació i descontrol.
Deu anys més tard Lyotard publica «La condició postmoderna» considerant que la modernitat sí que era morta, i amb ella, les grans explicacions del món deixaven pas forçosament a les microexplicacions, és a dir, l’experiència individual (el relat simbòlic de la vida social), interseccionada i juxtaposada.
Lacan invertia hores i hores en els seus treballs acadèmics al voltant de les dimensions de l’inconscient i d’aquest mateix com un producte del llenguatge. El símbol es convertia en la substància del món, i les grans explicacions, les grans normes, havien de ser esborrades amb micronarratives resistents, díscoles.
Mentrestant, la Unió Soviètica no era capaç de mantenir-se en peu sense fer el ridícul. La caiguda gradual del bloc socialista anava deixant buits que la perspectiva Lyotardiana ocupava només posant una mica d’atenció però sense necessitat de guanyar cap debat. En aquest sentit, la caiguda del mur de Berlín va ser la firma oficial de l’ocupació militar.
Des d’aleshores, els poders estatals i d’altres organitzacions i corporacions privades han anat incorporant el concepte d’experiència individual lyotardiana a tots els àmbits de la realitat. Una persona té al seu abast serveis mercantils per a transformar de moltes maneres la seva vida simbòlica, accedint-ne a ells tant de forma física com sobretot virtual. La promoció del microrrelat individual i/o agregat és a l’ordre del dia, convertint-nos a tots en el principal protagonista del món: feina, oci, desigualtats socials, necessitats individuals, relacions interpersonals, etcètera. A més a més, aquestes activitats poden ser repetides d’una mateixa manera tantes vegades com l’individu ho vulgui. La realitat disposa de multitud d’espais, a mode de falansteris socials, on allò simbòlic (l’inconscient) ja és, si més no, simula la seva llibertat.
Alguns comentaris al present català de l’avantguardisme
Les explosions creatives genuïnament catalanes, com ara el singular dadà de Carles Hac Mor i Ester Xargay, o bé el surrealisme de Perejaume, han renunciat quasi involuntàriament al caràcter d’avantguarda, limitant-se a una concepció poètica més o menys individualitzant, pròpia i elevada de cada autor; més experimentalista diríem. Fixem-nos que al seu darrere no hi ha pas cap pretensió de moviment ni idees clares comandant una transformació de l’art. D’aquí, que a Catalunya considerem que l’avantguarda és producte de l’experiment i no pas que l’experiment és, precisament, producte de l’activitat d’estudi i agitació artístico-cultural.
En afegit, l’experimentalisme (també paròdicament considerat com a “subversiu”) és portat a terme només per una minoria absoluta, envoltada per un gruix d’adeptes informals, distrets en el fons pel caràcter romàntic de tot el que té a veure amb l’explosió artística hiperbòlica, com seria el cas de Pons Alorda.
El cert és que ni tant sols les necessitats polítiques actuals de la nació catalana imposen una agenda cultural seriosa que es proposi de transformar la cultura del poble al voltant d’uns objectius clars. Tot fa pensar que és l’oligarquia espanyola qui té més interès en omplir de contingut la cultura catalana (o sia, la vida social normal del poble). De la mateixa manera també podria dir-se que la burgesia catalana, amb la seva inacció, demostra dia rere dia que no té pas cap problema en què això sigui així.
I és que actualment ens regnen debats de tercer ordre que van i venen, com és el cas de la definició de literatura catalana. Per contra, quan les accepcions entren en disputa vol dir que la terra ja ha sigut repartida i que, de fet, s’estan ocupant ja les últimes posicions estratègiques. Addicionalment, prendre una estratègia de defensa passiva, com és la nostra («literatura catalana és aquella que fem en català») i no una de caràcter actiu («literatura catalana és aquella que és escrita en català i que aspira a elevar i transformar la consciència del poble català») no sembla un camí gaire exitós.
Una solució postsurrealista
Així, el programa base per a desplegar un moviment de nova creació es troba en aquests punts:
Esgotament teòric de les concepcions de Lacan i Lyotard. L’Altre que mai no desapareix és l’esquema que actualment aplica a la realitat, en la qual l’inconscient, en ser l’únic protagonista, ha deixat un espai lliure per a que un Altre ocupi el seu lloc com en un joc de cadires permanent en què res no canvia.
Transformació de l’automatisme surrealista en automatisme irracionalitzador. Aplicar les eines literàries al nostre abast (incloses les surrealistes) per a destruir la Raó literària actual.
Disparar en direcció a d’altres disciplines artístiques. Des de la poètica, passant pel cinema, fins la música, produir forats de metralla a les parets que les separen per a tornar a establir una visió multidireccional.
Elevar la qualitat de la literatura catalana. No ha de ser la nostra intenció modificar o provar d’influir en les estructures literàries, però sí sobrepassar-les creant viaductes pels quals generar tensions, saturacions i nous protagonismes.
Forma és només la manera que el contingut té d’expressar-se objectivament. Si el contingut és vell s’expressarà en formes velles i asfixiants que hauran de trencar-se amb formes alliberadores de nou contingut.
Poètica, un combat pels Països Catalans. El poeta-individu, actualment immers en la seva croada existencial a cada passa més falsa, insubstancial i clixé, ha cessat en la capacitat de generar imatges inèdites. Aquesta ha passat a ser, de nou, una tasca col·lectiva, només assolible sota la consciència de les necessitats i objectius que tenim com a poble. De l’obra de Perejaume en traiem la mateixa conclusió: transformar la realitat si ja no hi ha més espai per a reflectir-la.
Fusió amb els interessos i objectius històrics de la classe treballadora, actualment l’única capaç d’assolir independència com a classe social, aliena als interessos de la burgesia.
Cessament de totes les pràctiques en què s’imprimeix caràcter polític a les lluites econòmiques o parcials de la societat. A causa de la transmutació de tot fenomen social en símbol polític i, per tant, en lluita política, aquesta ha quedat rebaixada a l’estatus de reforma dins el sistema i per tant ha sigut conduïda a favor de l’estabilitat de les normes imperants.
Crítica de tot intent esteticista de tornar a separar la cultura de la seva naturalesa social. La cultura té un context present i passat i configura el pensament d’un poble perquè es el pensament mateix d’aquest poble.
Producció cultural per part de tot el poble. Expandir els nous elements culturals per tota la societat i impel·lir a tothom a produir-ne més encara.
Vocació internacional. Repercutir en: · La perspectiva poètica internacional · L’evolució poètica internacional · La qualitat poètica internacional
Sistematitzar tot aquell contingut que es mogui dins les coordenades catalanes del postsurrealisme.
Només un fenomen amb la força d’un moviment pot arribar a substituir-ne les accions i el programa d’un altre. Bé és cert que, davant la certesa de que la classe treballadora és l’única que ara mateix pot assolir la independència com a classe social, molts elements de la petita burgesia han mostrat el seu interès, tot sabent que a través d’ella podran realitzar els seus anhels particulars. S’han dit coses com que la classe treballadora és semblant a Ada Colau: indecisa i imperfecta; també n’hem tingut d’altres notícies, com que la classe treballadora és altiva. Però cap d’aquestes actituds estètiques és representant de ningú més que de les persones que les han enunciat, i formen part del camp dels símbols tan propi dels falansteris socials, que han de crear herois i atributs mitològics per a poder narrar les victòries simbòliques i íntimes que porten a terme cada dia.
Però, en fi, un moviment fresc com aquest tindrà molts reptes per davant i molta crítica i autocrítica per fer. Tindrà temps d’equivocar-se, d’imitar vells errors, però també de donar un sentit nou a tot allò que sigui útil per a superar el present. La sort de l’època nostrada és que ja no se’ns permeten albiraments d’espontaneïtat revolucionària. Per a aquest embat, a nosaltres ens cal consciència plena.
Zizek dice en algún lugar o vídeo que las máscaras que nos ponemos son nuestra verdadera identidad -y razón no le falta. Debajo de ellas no hay nada.
Las cortezas del fruto, eso tan presente; el camino hacia el yo verdadero, a la intimidad y a la activación de las palancas emocionales para liberarla. Sí, lo sé, suena complicado, pero eso es lo que pretendemos últimamente: liberar la intimidad, como un monstruo; hacer de la esfera privada (homogeneizada por la literatura e internet) el órgano regulatorio por el que nos relacionamos y nos gobernamos.
Liberar la intimidad es la última tarea a la que ha aspirado la clase media desde que es clase media, seguido de una lista de tareas o programa previo: apoyar a los regímenes burgueses más belicosos (los socialdemócratas votando por los créditos de guerra en 1914 es sólo uno de los primeros ejemplos tardíos con respecto al fenómeno) y también su autodestrucción. Huelga decir que esto último lo siguen intentando.
Con este libro, recordemos, Las cortezas del fruto, poeta granadino, nos encontramos ante el mayor ejercicio de predicción: “Y la poesía / ¿nos nace / o lentamente nos deshace?”, verso calcado al que otros poemarios en la actualidad aspiran con más o menos gracia. Somos como destinatarios en copia viendo el mismo poemario una y otra vez, con la misma idea presente, preguntándonos si hemos leído el correo. Ya me jodería.
¿Sabían estos autores lo que hacían? ¿Cabría reprocharles algo? Quizás sea absurdo tomarlo como algo personal contra ellos; Alvaro Salvador, Javier Egea…, hay, sin embargo, un nombre entre ellos al que la crítica todavía le debe muchos más escritos; mucho más destripe literario. A ese, Luís García Montero, ningún comentario nos ha de resultar suficiente para todo el daño que ha hecho.
Pero aquí estamos, ésta es nuestra historia y éste es nuestro presente. Somos, hoy, sólo un cúmulo de experiencias (emotivas o racionalizadas), al igual que antes de Freud éramos sólo un cúmulo de conductas transaccionales. Todo eso, más o menos, sigue repitiéndose; y quién sabe lo que seremos mañana, lejos de ser el tan ansiado fruto bajo la corteza.
A causa de l’anunci de l’editorial Adesiara fet a Twitter, i en el qual declarava tenir disposat a impremta la tercera tirada del Tel Quel, m’he animat a redactar jo aquesta ressenya d’un altre dels títols rellevants en la trajectòria de l’autor: Cementiri Marí .
Llegint la breu successió de poemes que conté aquest llibre, m’he trobat imaginant quina sembra recolliria si fos publicat avui mateix, en quina editorial ho faria i si ho faria realment. No hi ha dubte que Cementiri Marí seria titllat de críptic (a l’època ja va rebre aquesta crítica), erràtic (com l’autor bé assenyala a la seva introducció, no segueix una línia predictible) i sense cara i ulls (és a dir, sense metàfora totalitzadora). Amb aquest arsenal de sensates qualificacions (totes elles ja esmentades i disperses en premsa, dirigides a altres llibres o projectes de llibre actuals), qui s’atreviria a publicar avui la poesia de Paul Valéry si no fos la poesia de Paul Valéry?
Dit això, m’agradaria aclarir breument algunes coses sobre el cripticisme d’una obra, també conegut com a hermetisme; no podem obviar que autors com Heine, Hölderlin, Rilke i molts d’altres serien avui catalogats com a hermètics (sense ser jo res d’això, dirien els de la generació Z) senzillament perquè no situen l’aspecte comunicatiu per sobre del poètic. És això hermetisme o és poesia?
Com ja he manifestat públicament en altres ocasions, la poesia hermètica del present és igualment comunicativa que la poesia que no és res; en ella, malgrat que els substantius i els adjectius siguin construïts més o menys saturadament i amb pretensions de desordre, el lector podrà identificar un element totalitzant de què penja com una teranyina el contingut de l’obra, cosa que facilitarà la lectura i comprensió de la mateixa i imposarà un ordre fictici i constituent per sobre del caos.
Quina sort la de la nostra cultura, que tots aquests noms no són sinó ressons del passat, editats avui amb cert gust però amb poca projecció. I també, però no menys important, que la disciplina poètica pot exercir-se sense complicacions ni debats realment importants (quanta poesia seria possible editar avui dia sense tots els factors descrits en el segon paràgraf?); tot el contrari, només amb picabaralles personals que de vegades sacsegin una mica el Cementiri Marí podem anar fent.
En els lírics més il·lustres no trobo sinó desenvolupaments purament lineals o… delirants, és a dir, que procedeixen de mica en mica, sense més organització successiva que la que ofereix un rastre de pólvora recorregut per la flama.
A causa del anuncio de la editorial catalana Adesiara en el que declaraba tener ya en imprenta la tercera tirada del Tel Quel me he animado a redactar yo esta reseña de otro de los títulos relevantes en la trayectoria del autor: Cementerio Marino.
Leyendo la breve sucesión de poemas que contiene el libro, me he encontrado imaginando alguna vez qué y cuánta siembra recogería si fuera publicado hoy mismo, en qué editorial lo haría y si lo haría realmente. No hay duda de que Cementerio Marino sería tildado de críptico (en la época ya recibió tal crítica), errático (como el autor bien señala en su introducción, no sigue una línea predecible) y sin cara y ojos (es decir, sin metáfora totalizadora). Con este arsenal de sesudas calificaciones (todas ellas ya dichas y dispersas en prensa, hacia otros libros o proyectos de libro actuales), ¿quién se atrevería hoy a publicar la poesía de Paul Valéry si no fuese la poesía de Paul Valéry?
Dicho esto, me gustaría aclarar brevemente el punto sobre lo críptico, también conocido como hermetismo; no podemos obviar que autores como Heine, Hölderlin, Rilke y otros tantos serían hoy catalogados como herméticos (sin ser yo nada de eso, dirían los de la generación Z) sencilla y llanamente porque no sitúan lo comunicativo por encima de lo poético. ¿Es esto hermetismo o es poesía?
Como ya he manifestado públicamente en otras ocasiones, la poesía hermética del presente es igualmente comunicativa que la poesía que no es nada; en ella, y a pesar de que los sustantivos y los adjetivos sean construidos más o menos saturadamente y con amago de desorden, el lector podrá identificar un elemento totalizante del que pende como una tela de araña el contenido de la obra en cuestión, cosa que facilitará la lectura y comprensión de la misma e impondrá un orden ficticio y constituyente por encima del caos.
Qué suerte la de nuestra cultura, que todos estos nombres no son sino ecos del pasado, editados hoy con cierto gusto pero con poca proyección. Y también, pero no menos importante, que la disciplina poética puede ejercerse sin complicaciones ni debates realmente importantes (¿cuánta poesía sería posible editar hoy sin todos los factores descritos en el segundo párrafo?); todo lo contrario, sólo con rencillas personales que a veces sacudan un poco el Cementerio Marino vamos teniendo suficiente.
En los líricos más ilustres no encuentro sino desarrollos puramente lineales o… delirantes, es decir, que proceden paula- tinamente, sin más organización sucesiva que la que ofrece un rastro de pólvora recorrido por la llama.
Ressenya crítica de Poesía Masculina (Luna Miguel, 2021)
Llegint sobre la funció històrica del jo líric a Literatura del pobre (Juan Carlos Rodríguez, 2001) m’he topat amb una idea subjacent a la qual, de primeres, no esperava arribar llegint entre el material d’un dels instigadors de la Otra Sentimentalidad (avui coneguda com Poesia de l’experiència). La idea en qüestió és que, si us hi fixeu (això no ho diu l’autor, però us ho dic jo), qualsevol poema que hagi estat escrit recentment peca de fer servir el jo per a representar a algú alliberat; dit d’una altra manera, a la figura del jo sempre hi és el que es salva, encara que sigui un desgraciat i el món s’ensorri al seu pas.
Sense entrar gaire en els perquès, aquest fenomen transcorre en paral·lel a l’auge del monomite com a cànon a totes les disciplines literàries (artístiques, culturals, etcètera dels etcèteres). La fórmula de l’èxit és mostrar a un protagonista que surt de la seva zona de confort (viu…), falla (…, tot i les dificultats), aprèn (les adopta com a material propi) i venç. Està comprovat que, transitant aquests passos, l’espectador/lector se sentirà automàticament identificat com a màquina empatitzant i la nostra tasca serà únicament la de construir un jo o un fals tu en què més d’una, dues, mil persones càpiguen en ell.
Però la rosca collada de tot això és que, a finals de maig, vam veure a una de les màximes exponents del moviment (la coneixeran pel nom de Luna Miguel) publicar una obra poètica (Poesía masculina) provant de dur a terme l’exercici invers, això és: construir un jo no com a Prometeu alliberat sinó com a opressor en decadència que es desfà davant d’un tu mogut entre l’amor al jo i la lluita per lliurar-se d’ell. La intenció de l’autora serà la d’encarnar a l’home -la seva exparella, tot i que al lector pugui semblar-li que llegeix Bukowski- per exposar al públic les experiències i contradiccions dels anys junts, potser en un pretès exercici de comprensió i comiat, però també de suma crítica política en què ella quedarà relegada a la segona i tercera persona.
Tot i així, l’experiment ensopega amb una execució fallida en què Luna Miguel no aconsegueix defugir el jo, sinó que el contamina totalment, veient-se com un element impostat en el qual només hi serà ella, parlant sobre ella i a través de ella. D’aquesta manera, el fals tu torna sobre nosaltres, una mica per recordar-nos que La belleza del marido existeix, però també per no perdre els vells costums i, sobretot, per deixar clar al personal dues coses: 1. Que si vol publicar un obra ha de complir només un requisit (l’esquema presentat al segon paràgraf); 2. Que una altra poesia no és possible, de moment.
Reseña crítica de Poesía Masculina (Luna Miguel, 2021)
Leyendo sobre la función histórica del yo lírico en Literatura del pobre (Juan Carlos Rodríguez, 2001) me he topado con una idea subyacente a la que, de primeras, no esperaba llegar leyendo entre el material de uno de los instigadores de la Otra Sentimentalidad (hoy conocida como Poesía de la experiencia). La idea en cuestión es que, si os fijáis (esto no lo dice el autor, pero os lo digo yo), cualquier poema que haya sido escrito recientemente peca de usar el yo para representar a alguien liberado; dicho de otra manera, en la figura del yo siempre está lo que se salva, aunque pase desdicha y el mundo se desmorone a su paso.
Sin entrar demasiado en los porqués, este fenómeno sucede en paralelo al auge del monomito como canon en todas las disciplinas literarias. La fórmula del éxito es mostrar a un protagonista que sale de su zona de confort (vive…), falla (…, a pesar de las dificultades), aprende (las adopta como material propio) y vence. Está comprobado que, transitando estos pasos, el espectador/lector se sentirá automáticamente identificado como máquina empatizante y nuestra labor será únicamente la de construir un yo o un falso tú en el que más de una, dos, mil personas quepan en él.
Pero la vuelta de tuerca de todo esto es que, a finales de mayo, vimos a una de las máximas exponentes del movimiento (la conocerán por el nombre de Luna Miguel) publicar una obra poética (Poesía masculina) intentando llevar a cabo el ejercicio inverso, esto es: construir un yo no como Prometeo liberado sino como un opresor en decadencia que se deshace frente a un tú movido entre el amor al yo y la lucha por librarse de él. La intención de la autora será la de encarnar al hombre -su expareja, aunque al lector pueda crearle la sensación de estar leyendo a Bukowski- para exponer al público las experiencias y contradicciones de los años juntos, quizás en un pretendido ejercicio de comprensión y despedida, pero también de suma crítica política en el que ella quedará relegada a la segunda y tercera persona.
A pesar de ello, el experimento resulta en un fallo de ejecución en el que Luna Miguel no consigue rehuir al yo, sino que lo contamina totalmente percibiéndose en la lectura como un elemento impostado en el que sólo la veremos a ella, hablando sobre ella y a través de ella. De esta manera, el falso tú vuelve sobre nosotros, un poco para recordarnos que La belleza del marido existe, pero también para no perder las viejas costumbres y, sobre todo, para dejar claro al personal dos cosas: 1. Que si usted desea publicar un poemario debe cumplir un sólo requisito (el esquema presentado en el segundo párrafo); 2. Que otra poesía no es posible, de momento.
Diario de una revolución urbana 