Els cossos oblidats (Iborra S., 2009)

 

 

«[…] no hi ha estels en la nit, hi ha
rabents cometes»

Anna Dodas

Venia caminant, totalment immers i fos en la lectura. Sovint, m’emporto diversos llibres a la bossa, només per a què hi capiga la possibilitat; més espai tindrà com més plena sigui. En aquest cas, llegia el «Mig segle de poesia catalana» (Altaió V.; Sala-Valldaura J. M., 2018), publicat per l’Editorial Proa: un llibre extens, que fa goig d’escodrinyar en tant que vessa dels millors poemes de cada autor des del maig del 68 fins l’any present.

Un dels trets interessants d’aquesta antologia rau en què està dividida en tres períodes, influïts per tres onades històriques: aquells que viuen el franquisme als anys seixanta i setanta, permeables al procés de preparació i explosió dels fets del maig del 68; l’àmplia generació, també, que assisteix al pla polític de la Transició, i que serà sacsejada anys després per la caiguda del mur de Berlín; i el darrer recull de poetes, anomenats per Altaió i Sala-Valldaura com a generació de la “insurrecció”, que varen veure destruïdes les Torres Bessones i l’esgotament del període històric anterior.

Els autors del llibre han sigut capaços de recuperar quasi la totalitat dels poetes, fins i tot els nascuts abans dels anys quaranta, d’arreu del territori dels Països Catalans, inclosa, evidentment, la Catalunya Nord. Expliquen, però, que hi ha d’altres, igual d’importants, que no han pogut ser-hi afegits per consideracions temporals de naixement i influència dels mateixos. És a dir, tot i que naixeren dins un grup concret, la seva capacitat poètica no es desenvoluparia fins molt més endavant (cas, per exemple, de Montserrat Abelló).

Tenint tot això en compte, encara falten unes poques dades per a arribar allà on vull. Recentment, s’ha celebrat a Mallorca l’entrega de premis del Certamen de Poesia Salvador Iborra, convocat per l’Associació d’Escriptors en llengua catalana, amb la col·laboració de l’Agència catalana de la joventut i l’Institut balear de la joventut. Una de les moltes bones parts d’aquest premi va ser el seu nom, en homenatge al poeta valencià, l’obra del qual (en aquest cas, la del títol d’aquest article) us en volia parlar una estona.

Els cossos oblidats és el darrer poemari amb què Salvador Iborra va presentar-se al món. Amb ell, va guanyar el premi “Jaume Bru i Vidal” de Sagunt l’any 2009. El seu títol, donat el contingut de l’obra, és prou literal: aquests cossos que han estat oblidats conscientment, potser per ell, o potser per tothom. En aquest sentit, no és del tot clar.

«He fugit tres anys com un covard, de tot, de totes les coses,
abolit del món per tants viratges […] »

El llibret és introduït amb un previ dividit en tres parts. Forà a la resta, el «poema del retorn» descriu l’absència absoluta de l’autor, ans també la seva tornada absoluta, aliè al xantatge de la conformitat en el fracàs. És ara quan vol parlar amb el seu Jo i amb tothom i reinsertar-se en la vida passada.

«[…] que tinc de nou oberts els porus a vosaltres fins el dolor […]»

Amb aquesta introducció, donarà pas a la presentació oficial del títol, i la cavalcada de poemes que el seguiran. La tasca que invoca serà aquella que portarà a terme, precisament, a través d’aquests cossos que ell anirà seleccionant, prenent el mot no com la figura humana que generalment s’evoca, sinó en el sentit de la unitat física. El poemari és una recuperació i una restitució dels cossos oblidats.

«[…] aboldre’ns del que som, del mal govern de la nostra història.»

A nivells més baixos que aquest, tenim veritables aportacions poètiques d’en Salvador, com podria ser l’ús de la poesia prosaica (més que de prosa poètica), i un aprofundiment general en l’esquema dels mots els quals un ja en podria ésser coneixedor, per a dir les coses més concretes; per a dir-les més reals i més riques. Una mena de mapa pòetic paraulesc, que va complicant-se en la profunditat de l’estudi. I vés per on, sembla que la recuperació d’aquest llibre seu vindria a ser molt adient per part de tots, en aquesta època nostra en què parlem excessivament del cos i ens n’oblidem excessivament d’altres [cossos].

Això, alegrement, és el que venia pensant, a la via que em porta a casa meva, mentre llegia «Mig segle de poesia catalana», on no s’hi pot trobar cap poema del Salvador.

«John, aquesta terra de John on la soledat està viva,
el teu esguard estarà allà on vas deixar-lo […] »

(Poema: alleujament per a estranys)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s