Jaume Munar, la crisi del Jo

«Si todos los viejos necios no hubieran seguido aferrados a la falsa concepción del Yo, hoy no tendríamos que barrer los millones de esqueletos que desde tiempos inmemoriables han acumulado los productos de su intelecto muerto… Pues «Yo» es otro.»
Arthur Rimbaud

Enceto aquest article encara sense saber si serà una ressenya crítica o bé una resposta directa al llibre d’en Jaume Munar, «El futur. Poesia de la inexperiència» (AdiA Edicions). No obstant, com que m’interessa allò que en pugui sortir, continuaré escrivint, i ja veurem on arribem. En tot cas, em sembla que això que diré ara només serà intel·ligible per a qui prèviament hagi estudiat el llibre i, a més, senti que el tema del qual tracta és important. D’antuvi, m’interessa fer-ho així.

En primer lloc i, tal i com vaig fer a la presentació de la Llibreria Calders, m’agradaria felicitar l’autor per la valentia. Fa tot just un temps (qui sap la quantitat) que, a l’art, tothom hi passa de puntetes. Es diuen fluixet les coses, no fos cas que algú es molestés, es sentís exclòs, o que fins i tot la parcel·la pròpia es veiés retallada. Tranquils, dir les coses pel seu nom no converteix a les persones en déus!

Ara m’estic enfotent una mica del tema, com si diguéssim. Però el problema és real, hi és. Tothom sent l’ambient carregat; una crisi del Jo que no comença ara sinó anys enrere. I com que això és així, tot déu (aquesta era la brometa) vol apuntar-se a la seva superació. Tot el món és al bàndol de la «destrucció» del Jo (quina casualitat) però el Jo segueix ben viu. On és la peça que està fallant?

Demano disculpes d’avantguarda perquè a vegades és complicat encabir totes les paraules d’un llibre a una ressenya, crítica o resposta. En afegit, perdoneu-me l’estil d’escriptura, així com vosaltres mateixos haureu de perdonar també el d’en Jaume. Inconvenients de l’ofici poètic; em passa amb moltes d’altres coses, inclosa la parla. Però no ens distraguem d’aquest assumpte del que vinc a parlar avui, que és molt important.

A «El futur. Poesia de la inexperiència» ens trobem amb una tesi bastant factual: hi ha crisi. Tothom se n’ha adonat que, actualment, hi ha alguna cosa que no rutlla gaire bé. Però és clar, quina mena de crisi és aquesta? L’autor d’aquest llibre ens ve a dir que, en aquest cas, el Jo és el gran concepte devastat, fet miques per aquells/es poetes que han transformat la poesia en, majoritàriament, una farsa.

Una farsa feta «d’egorrea» (sic), de l’aparença del poeta com a heroi-màrtir, de l’abús dels sentiments i de la cosa coneguda, mai per conèixer. També és un fet que la poesia s’ha acabat d’integrar, finalment i exitosa, a la producció mercantil, i és ara quan estem veient els efectes amb tota la seva virulència. L’escriptura «fordiana» s’ha pogut instal·lar en l’acte de creació poètica gràcies a l’aventura romàntica que està vivint amb aquella poesia que abusa i parla, espectacular i pesada, del Jo, de les gestes de l’autor, dels jocs de paraula, la veritat pròpia, el consum del món íntim, la falta d’originalitat, la còpia, etcètera. Aquella que abandona el llenguatge propi per abocar-se al llenguatge general, a la prosa apòetica.

Però bé, no voldria jo ara treure-ho tot. El cas és que d’aquesta tira de coses que he dit, hi ha una d’important, que és la que per en Jaume Munar abraça la resta de coses: la poesia, anomenada per ell, «de l’experiència». Aquesta poesia sortida de les ciències positives, aquelles que es centren en allò que es coneix per sobre del que no, i que casa amb tots els identificatius que tant ell com jo hem llançat en relació als poetes d’avui. Per tant, a l’autor el que l’interessa és el títol del seu llibre, exactament el contrari: la poesia de la inexperiència. La poesia feta de la cosa inconeguda, substància de la qual seria el futur; els fenòmens i elements no experimentats. Ell, el que vol, és que la pregunta s’instauri per sobre de la resposta, tot això que permetria al Jo ésser canviant i, en conclusió, resoldre la seva pròpia crisi.

Pausa. Sota la meva perspectiva, tant l’anàlisi com les símptomes, que en Jaume Munar descriu en relació al mal temps literari tractat al seu llibre, són empíricament certes. Però jo venia a criticar el diagnòstic i la solució: per una banda, l’autor situa l’origen de la crisi del Jo en totes les conseqüències que ha tingut el desenvolupament final del Capitalisme. Això està bé i és un exercici d’honestedat destacable, si bé fóra bo afinar més el tret, com ho he fet jo ara.

En Jaume es refereix a les tesis de la modernitat líquida de Bauman per a ajudar-se a descriure els fets i les característiques de la poètica actual, però no hem d’oblidar que aquesta liquiditat no aplica definitivament fins que no cau el Mur de Berlín. Per als teòrics de la postmodernitat, allò que els hi va donar la «victòria» filosòfica sobre els altres no va ser la solidesa i la superioritat dels seus arguments, sinó la desaparició i el silenci imposat a aquells que, fins a llavors, havien estat guanyant totes les discussions.

Dit això, l’explicació que acabo de donar em permet moure un xic del lloc la situació plantejada pel Jaume. Es pot pensar la crisi del Jo merament en termes d’existencialisme, aïllada de la resta? No m’ho sembla. No té pinta que això de què estem parlant sigui només una crisi existencial provocada pel propi funcionament del sistema capitalista. Vull dir, les crisis mai no vénen soles; cap d’elles, ni tant sols aquesta. D’ella en diríem que és l’expressió d’una crisi total, de la desintegració de la consciència humana en particular, però de la resistència a la mort del capitalisme en general.

Aquesta mateixa crisi que pateix l’art en tots els seus àmbits (inclosa la poesia) és la mateixa crisi que pateix la física, la psicologia, la sociologia,… i fins i tot la filosofia. On és el problema? Doncs, de la mateixa forma que en aquests àmbits existeixen aquells qui s’esforcen en mantenir la visió de què la realitat és allò que ens diuen els nostres sentits, és a dir, que la realitat no existeix independentment d’ells, també hi són els qui creuen que la primera premissa per a conèixer la realitat és admetre que aquesta existeix independentment de la consciència humana. En el cas de l’art, la crisi del Jo és només la forma particular que adopta aquesta lluita.

Per això, la solució que en Jaume Munar proposa al seu llibre, tot i ésser un bon intent, forma part de la mateixa moneda on també hi és tot aquell qui es dedica a la «poesia de l’experiència». La qüestió no és si escrivim sobre la cosa coneguda o sobre la que encara no coneixem, sinó si expulsem els sentits del centre dels nostres mètodes. L’experiència o la inexperiència són dos conceptes continents de la mateixa substància: la informació rebuda dels sentits. Però la realitat és més enllà; ningú no pot tocar els àtoms, ans al contrari, sabem que existeixen, els coneixem i els podem transformar.

Què tenen en comú els científics, filòsofs, sociòlegs, psicòlegs i artistes que es resisteixen a acceptar totes aquestes qüestions? Per a mi, sincerament, l’ús d’ironies en relació a la religió no és quelcom còmode, però tampoc ho és això de lidiar amb concepcions religioses de les coses. Pensem-hi: si la realitat no és independent dels sentits, què o qui existeix apart de mi mateix? La realitat és meva, jo sóc la realitat, la realitat és un producte de la meva consciència. Sóc déu? Tranquils, dir les coses pel seu nom no us convertirà en déus, ans al contrari us salvarà d’ells!

Resten un parell de coses per dir, com, per exemple, que al Jo se’l destrueix (o la crisi del Jo se supera) de forma col·lectiva. No hi ha manera de fer-ho individualment. També és important destacar, tal i com diu en Jaume, que poesia i ciència tenen la mateixa arrel: en ambdós casos es transforma la realitat, o dit d’una altra forma, s’extreu informació de la mateixa. Per explicar-me millor, voldria citar el segon premi del Certamen Salvador Iborra Art Jove 2018: «A mi no m’agrada parlar de poesia; jo sóc, més ben dit, un investigador». Aquesta és la cosa: substituir l’experiència per la pràctica; la visió de què l’ésser humà és un subjecte passiu per la visió de què l’individu és un subjecte actiu que transforma la realitat a cada pas.

Tornant al principi, hi ha gent a qui li molesta massa que s’escrigui «art» i «ciència» en una mateixa frase. És aquesta la mateixa gent a qui no li agrada l’estudi de l’art i de l’estètica, i que només han vingut a parlar d’ells mateixos, és clar, en les seves paraules, del món. Pobrets, la condemna és forta: «un soplo dispersa los límites del hogar» (Rimbaud). Si definir l’art (per tant, també la poesia) és un acte de violència, Adorno i Benjamin eren un grup terrorista.